JARDI DE A PROP

Soc aquella jove catalana
qui un jorn d´abril
i en bon hora
va fer de la poesìa
la patria seva

es per això
que avui voldrìa
llençar per la tempesta de ma vida
no abstraccions o sìmbols
ni paraules enginyoses
sino la lliçò apresa dels mestres
-Holderlin
Miquel Martì i Pol
Maragall
Lorca
Borges
Silvìa Plath
i tans d´altres-
devociò i convicciò
callada energìa
treball quotidià i humil
aceptaciò de la sort de la vida
i poder posar en paraules
els sentiments mes ìntims
que em dominen la mirada

SOLA

La dona sola es fa veure
llampec lluminòs
ja no hi ès quan arriba el tro

porta damunt la pols del camì
viu
pensa i camina
com una dona sola

cap en dalt
mira fixament
no li solquen amors o maldats

fa vida en una vall
d´eterna primavera
on les flors duren poc
a penes
o no gens

els somnis
a mig coure
li esclaten a la cara

deixa l´angoixa de la nit
calenta com un forn
a la porta de casa

la boira de la matinada
l´emporta lluny
deixant-li els llavis
i el cos
esfullats com un clavell
del dìa abans

JARDI DEL MAL

Un lladre de flors a pres a casa
liles
roses
clavellines
orquìdias
i gira-sols
ha deixar despulls
ortigues
punxes i espines

vull abraçar l´entorn
massa gran per la meva infantesa

torna l´esgotament

es a dir
segles de camins deserts
pedres que son destì
gàbies que es tornan ocells
ocells que es mengen els records

a la mitjanit
vigilo una planta carnìvora
dorm saciada del tot

no dirè ombra
tampoc silenci
mol menys tristesa
orfandat
buidor

despledo alas
com carpa de circ
damunt la frontera inutil
de la meva persona

JARDI II

La nit va enfosquin racons
amaga colors

darrera

un raig de lluna
plateija fulles i flors

mirada amiga dels ùltims anys
començament d´un ìntim sentir

records
oblits
dubtes i certeses
l´amor i la passiò
tot allò que dona sentit al desarrelament
al quès transitori
pero tambè a lo important
que resta dintre enjoian-nos

enlluernats els ulls
alerta la conciencia
poc a poc es tensa el cos
s´esborra el demès
bull l´alquimia
fuix el gran misteri

neix el poema

SET JARDINS DE L´ANIMA

Es dificil dir res
que no hagi estat dit

amors
llocs
felicitat o misèries

la criatura humana
i les seves fetes
son ressòs igualitaris del mon

solament el poema
te aquesta facultat divina
es commovedor saber-ho

mai abans s´ha mirat
de la manera que veu
i ens fa veure el poeta

es una nuesa extrema
la que ens presenta
amb humilitat i orgull

sentiments contrapossats

la poesìa es real
fins i tot negant-la

està feta de carn i ossos
fluix dintre nostre com la sang
omplin-lo tot

Caragola marina

Cal estar alerta a les senyals
comença la devallada
i cega etapa de l´esdevenidor

es un misteri d´imaginar
quins oblits seràn els primers

aquell breu instan de joia
que ens beatificaba
perdurarà en nosaltres?
podrem ressuscitar-lo
com el gust de la magdalena
al tè, del Proust?

soc una caragola marina
duc casa i cos a tothora
un bruel somort m´acompanya
amb resssòs d´eternitat

Ofici incert

No es bo saber massa coses
i donarse compta de que el mon
no està fet pel compliment
dels desitjos

coneixer
això si
que el poema es ya
una ciutat en runes
dintre nostre
des d´abans de construir-se

saber
mès que res
que el que ha de fer
aquesta veu que clama
es subratllar
la buidor de la nit nostra
com un sonàmbul atònit

a vegades pèro
es important
alçarse amb una creu de redenciò
contra el escepticisme
i la planydera condolença
de les relacions d´avui

el poeta es tot plegat
una unitat d´atenciò
de totes les quimeres del ànima

NANO,TON,TONET

Pare
plou a Caripe

ens hem canviat el nom
i mirem les muntanyes
amb la mateixa ànsia d´apoderament
que t´era pròpia


tenim avui la teva mirada verda
possesiva i fulgurant
com els colors del tròpic que
ens deies
t´obrien el cor

eres silenci fet de pareules
tot ho manifestaves amb el cos

imaginaves el mon amb pocas ratlles

la nissaga Gregori
es un mapa
dels teus gestos

uns les mans
altres els ulls

el Gorgone camina igual que tu
com si portèssiu a l´esquena
tot el pes del mon

te´m comprès en el record
quan ja era tard

segueix

PEREGRINA

´Res m´atura
sense limits
em perdo en un mar convuls i despiadat

amors
amics
familia
gent
vestits
carrers
llocs
cases sense suport

consolant-me dic
jo soc la casa
soc el mon
porto dintre meu l´univers

la travessia ha estat gairebè
un espectacle on he participat
no he estat algù de manera suficient

-desperten els records
sentiments que jeien a l´ànima-

les darreres muntanyes del mon
son la casa del meu cor

CASES MORTES

Aquesta soledat plena d'objectes
el silenci de les portes
un rellotge aturat

a mort el patriarca
i s'ha endut amb ell totes les claus

de sobta tot es vell
els retrats de la sala s'han agrisat
les sabates s'han omplert de verdet
olor d'humit transpiren les parets

ha estat una operacio molt rapida
questio de moments
mentrestant estavem a l'esglesia

"Hi havia una vegada...
"En un lloc de la Manxa.
.
el gitano Melquiades
Francesc l'Home
i Pepe el roma
esperen per nosaltres a la porta principal

NEKIA

Donem diguem
rellotge mentidor
temps mort
els pocs mots
pels que val la
pena morir

en aquesta travesia
viatje
fugida
nit
mudanca
turment
no se que

parlo
ocells negres
esperen
a la boca sellegada
amb sal

PER LA YENAT

Et vull comptar l'historia d'un gra
petit i fosc com la teva pell
que s'ha escampat arreu
convertin-se en la millor veguda del mon
i que va comencar al pais on ets nascuda
Etiopia

Va ser a Kaffa on un pastor
d'ovelles com les de Juncosa
que s'anomenava Kaldi
va observar que els seus animalets
al menjar fruits bermells d'un arbre no molt alt
es tornaven jugatons i alegres

A prop d'alla havia un monestir
Kaldi li va explicar als monjos
la alegria de les seves ovelles
varen posar a bullir les fruites
i al prober-les eren molt amargues
ho van llencar tot al foc
Una vegada que es torraren els grans
un delicios aroma va omplir l'estanca
aixi es van assabentar
com tenien que fer-ho per gaudir-ne

Diuen que des de molt antic
es menjava el cafe cru a l'Africa
constituia un bont aliment al camp
pero despres del descobriment dels monjos i Kadi
questa veguda es va associar a la meditacio
i als exercicis religiosos

De Kaffa va escampar-se el cafe a tot lloc
per mitja dels mercaders arabs
arribant a Europa a finals del segle XVI
a Venecuela arriba des de Martinica
i a Caripe anys despres
es el fonament de la seva cultura i riquesa

Les aventures d'aquest granet
que ha conquistat el mon
son molt interessants
m'agradaria explicar-te-les personalment

PEDRENYAL

al tiet Ramon

Pensavem que duraria sempre

ens ha deixat a la indigencia
doble mancanca
sense el seu llenguatge unificador
sense una manera de mirar
la nostra naturalesa humana

ja no sabrem com pensar-nos
els Marti, Gregori i els Guiu

el dia de la seva mort
la meva anima es desplaca a Juncosa
aquell diumenge el poble era un temple
mes a prop del cel que mai

els xipresos es movien
sonaven com instruments musicals

vaig puja a les pedres mes altes
de Sant Joan
interrogant la brisa plateijada
dels olivers
gran silenci en la quietud del camp

tot just comencaren a sonar les campanes
acompanyant al tiet a l'eternitat

(jo vaig demanr a Deu que si fos per voler-lo amb ell, esperes endur-s'el
quan els meus fills l'Angela i l'Aandres l'haguessin visitat, m'ho a concedit)

Paraula Viva

Ara ho se
som paraula
el temps
es tambe una jungla de paraules

una darrera l'altra
les anem posant a mida
que el dia creix

com enginyers
edifiquem amb elles
construccions que ens protegeixen de la pluja
de la claror del sol
de les tempestes

en construim d'altres
que ens fan de guia
per els camins interns que ens angoixen

el nostre aliment son les paraules
habitem amorosament en elles

Poema 2

Desperto
no soc jo
una pau seca i plana
es manifesta com un era

buidor

em pregunto si encara somio
si estic viva

o tal vegada
aquesta buidor
es pot omplir d'absencia

- un no res petrificat -
que clama per deslluirar-se
trobar un centre on agafarse
en concreta identitat

Set poemas (I )

Soc rostre o mascara?

Podre dir alguna vegada
com Montaigne o Whitman
que les meves paraules
son fetes de la mateixa materia
del meu esser?

Reconeixere el resso de l'anima
en la meva veu?

Versos del desconsol

Qui voldra el teu cos Beatriz?
bessant freda
ball solitari
amb els bracos
fets buguenvil.lies
i els senders secs
de tanta trepitjada

Qui t'agafara la ma?
qui buscara el teu pit?


On han anat les aigues vives ?
ja no es veu en tu sino algues
i soledats.

Apunts de tardo

Buscar
retrobar personatges
solids o corcats
que al llarg de la vida
han deixat petjada en mi

Ressos
que es van esmortint en la memoria
i les besties,
mes o menys domesticades,
que es remouen en una absoluta sarabanda
gairebe estrepitosa
i que malgrat el seu aparent desordre
tenen l'harmonia d'una composicio
musical barroca
i em permeten cloure el dia
sense desfallir

Ultimament

Ens veiem molt poc
la felicitat i jo
te tan poc merit una rialla

Aquest llarg estiu tropical
es veu avui engelosit i plou,
plou tan avui,
que es com si el cel estigues buidant-se
ofega'n i ensopint l'anima
mes m'estimo no moure'm ni parlar

Monologo tot el dia de cap a cap
observo i escolto
per transmetre tot seguit,
amb imparcialitat impossible,
l'espectacle
d'aquest incessant bullici
que ting dintre

Despres esclaten els mots
com flors d'un jardi
misterios i estimat
en una florida darrera l'altra
indiferents a la perpetua
agitacio de dintre meu

Cendres

Dormo bressolada per petiteses,
mes aviat miseries humanes,
sospesa per cadenes rovellades
sobre pedres grosses
on el vent bramula el meu nom

De matinada
busco sortir,
anar cap a fora,
cap al nou dia,
i em trobo tancada
insegura
pressonera
com si la nit fos circular
i rodes sen sa jo

Tothom s'ha tornat fantasma
hi ha munts de cendra arreu
i el temps s'ha m'ha mort
entre els dits

VIA CRUCIS

Escollit el lloc de la ferida
comenca la cerimonia
del clavament a la creu

La sang plora lentament

Han fugit espereugits
amants i amics

Tot es fosc
humit i silencios

El jardi
que evidenciava esplendor
es ara un espai
de ombres afilades
on el vent s'ha n'entorna
en un xiulet agut
i desafinat

Molt en dalt
s'omple el cel
de millons de preguntes ximples

Mai es troba el nom d'un sentiment
que ens fa sofrir

Del poemario "Cruzando el desierto"

No tienes remedio Beatriz
vives procurando incendios
caminas
arrastrando restos
de un largo naufragio

Nina otonal
atrapada por el tiempo
y el espacio como una semilla infertil

Diras:
la vida fue nenufares de agua

Implacablemente dialogica
con ese yo que se te escapa

Es inutil el aplauso
en la arena pegajosa
de las noches
Caripe, 2 .04.2008

De genolls en terra

Fa poques hores
que dorms per sempre
i no se pas quin nom te
aquest sentiment

Crido el teu nom
al fons de jo mateixa
i el resso es alien
als llavis i al cos

Tanco els ulls
comenco a pensar-te
i no et veig ni et sento

Melangia
aixo si
que faig veni
com si es tractes
d'alguna melodia escruixidora
que fa molt de temps
em va penetrar
fins el moll dels ossos

segueix

INQUIETUD o com m'allibero del pes intern?

Me aferrat a tres passions
gairebe senzilles
amb tota intensitat
l'ansia d'amor
el significat de l'art
i el misteri del dialeg
entre els essers vius

Endemes,
tinc la ferma conviccio
del poder d'els poetes
en traspassar la realitat
i fins i tot arribar
al extasis sense esforc

Contrariant a n'aquest deliri
hem trobo sempre
a l'intemperie
i la meva anima es mort de fred

La sensacio que tinc sempre
de no pertanyer
a cap lloc
no es pas una metafora

(segueix)

Aquest temps que m´ha compasa

I no vull dir solsamènt

allo repetit mil vegades

de que en hores del matì fresqueja

i mès tard el sol brilla amb esclat

aiguabarreig d´emocions i pensaments

Vull referir-me al silenci de la comprensiò

A la por del pas dels anys

deixant darrera

la alegrìa animal

i els camis de flors

Ara

gairebè em conformo

amb dibuixar la forma de les coses

i contar-me desolacions

He em igrat de mì

Besllums de l´anima

Avui me alçat esporuguida

peus glaçats

mans tremoloses

i l´esperit a les fosques

Ha esta un somni

melangios i trist

que no puc fer memòria

Es com si

al mig de la nit

m´haguessin portat

els braços del vent

a saber-ne d´els misteris

i la furia de Deu

Alguien dice...

La comedia es tragedia mas tiempo. Woody Allen

Yo descubri Calalunya a traves de sus poetas. Ramonetta Gregori

Cuando los espanoles llegaron a Cuba con sus Melia, alguien puso este letrero en la tumba de Antonio Macero: ! Despierte general que los gallegos estan de regreso!

Cuando uno no vive como piensa, acaba pensando como vive. Gabriel Marcel, filosofo frances.-

ACEITE DE PIEDRA

Curioso el cambio, antiguamente fue el Aceite de Castilla, y ahora es el Aceite de Piedra.
Creo que no hemos sido conscientes nunca del rol que puede tener el petroleo de Venezuela en la geopolitica mundial (Chavez si lo sabe, aunque ignora todo lo demas ) Y eso me recuerda un articulo del periodico EL Pais que hacia mencion a Giovanni Papini quien declaro en los anos cuarenta del siglo XX que America Latina no habia aportado nada a la humanidad, ni siquiera un santo, dijo. Olvidandose de Santa Rosa de Lima tal vez por ser mujer, ya sabemos que las santas no hacen los milagros grandes que si hacen los santos, y despues dicen que en el cielo no hay disciminacion. En fin, a lo que iba, esta afirmacion de Papini es exactamente la idea que tienen casi todos los europeos de nosotros: no nos parecemos a ellos, luego no somos buenos y urge que sean ellos los que nos corrijan y nos ensenen a hacer las cosas a su manera, USA piensa lo mismo. Ya Simon Bolivar en el siglo XIX, desesperado con tantos consejos e imposiciones dijo: Dejennos hacer tranquilos nuestra Edad Media.

Viatge endins

Un desassossec m' acompanya sempre
giravolta dintre
com una esfera amb moviment
per topants i dreceres
de tot el cos

Es com tenir un hoste
inesperat i fastigos
dins de l' anima

Tot m' ho troba mal fet

Em demana actes
desmesurats i heroics
que just em deixen
amb un un fil de veu
per rebel.lar-me

Amb el pas d' els anys
aixo que fa vida dintre meu
s'ha tornat mes exigent
cridant-me lleis
d' antiga procedencia

Tan sols ma n'allibero
i quasi em sembla
que visc a pler
escribint versos
per a mi mateixa

Com dèiem adès

Any rere any

comencem els primers dìes

amb gran embranzida

D´aquesta fasò

donen compte cents de pàgines

i mil resolucions

Desprès

es converteix tot

en pedres adormides

a la vora del camì

Dissabte nit

Soc a l´hora tremula del marriment

han concorregut tots els convidats

amors

records

i adeus

Tot l´auditori : jo, multitud

es posà dempeus

i els rebè amb un fort aplaudiment

He donat però, alguns passos endavant

ja deixo que les raons de goig

entrin tambè a la reuniò

A l´extrem inferior

d´aquesta remembrança

se m´assabenten èssers

que no tenìa presents

no volen entorpir cap acte meu

no es que mai n´estesin fora

un clamoreig ensordidor

els acompaña sempre

segueix

EL MEU POBLE (Juncosa de les Garrigues)

Vaig fent recorregut mental

per la seva arquitectura

Entro a la part medieval

creuant el primer porxo

una mica mès enllà

puc veure un altra arc

Soc en aquest moment

una princesa àrab

tot mirant els seus dominis

Una curiosa placeta

amb un forat legendari

dona compte del mite juncosà

del mig del mon

Diuen els llibres antics

que quan Deu feia la rodona del mon

posà la punta del compàs a aquesta pedra

Mes enllà la carena

aguaiten els carrerons

que portan costa amunt

el que fou el castell

M´aturo i recordo al padrì Miquel

contant quina havìa estat la historia

d´una casa a la part mes enlairada

del nucli del castell

que era la pairal del seu pare

Racons d´historia

com diu el tiet Ramòn

L´enigma del poema

Sempre he tingut por del poema

o mès ben dit,

por,

a tot allò que signifiqui

endinsar-me nua

en les aigues movedisses

dels sentiments fèts paraula,

confidència interior

i conhort ìntim

La essència del poema

te con a basament

la noblesa del que es diu

Miquel Martì i Pol

escriu en un poema

que ell sopesa la densitat dels mots,

la consistencia,

i que en cada u, s´hi juga l´existencia

Es repetir-se dir coses semblants

jo crec que no

Vaig teixint silencis

explorant l´ànima

i contan lo que allà es troba

Tot allò que escric

no es pas de suprema autoritat

ho se molt be

dirè pero,

que cada mot

m´ha ennoblit els sentiments

i tambè m´ha permès

retrobar la tendresa

Aquest goig de la paraula escrita

es com un remor

de fulles tendres d´olivera

Campana de Sant Joan ( Caripe)

En los primeros dias de marzo de 2010 el ingeniero agronomo Ramon Prieto Ruiz me entrego ocho libros que mi padre Antonio Gregori Mor le habia dado en 1963 para iniciar una biblioteca agraria en el Centro de Investigaciones Agropecuarias de la poblacion de La Guanota ( Municipio Caripe del estado Nonagas), dependiente de la Universidad de Oriente (UDO). Me advirtio que no queria morirse sin devolverlos puesto que el proyecto en el cual iba a participar papa no se habia llevado a cabo. (Cuando se lo conte a mi hermano me dijo que este senor habia sido el culpable del fracaso de la siembra de fresas en toda la parte alta del municipio).
Estos hermosos libros habian formado parte de la biblioteca de mis abuelos Ramon Triquell i Masip y Concepcion Mor i Vallve; se habia separado de ellos gustosamente para entregandoselos a papa cuando vino a Venezuela a comprar una hacienda de cafe en Caripe en el ano 1949.
Estuve hojeando los libros muy emocionada recordando cuando estaban en el hotel Saman. Pense lo equivocada que estaba cuando crei que mi hermano German se los habia llevado y tal vez habrian desaparecido en la inundacion de la urbanizacion Fundemos a finales de los anos setenta.
Revise sus paginas con carino. De pronto, dentro de uno de ellos encontre varias cartas. La mayoria de ellas eran de pesame a papa por la muerte de su madre\. Tambien habia una carta de su hermano, el tiet Alfonso, otra de su hermana, la tieta Asuncion, y una carta o documento, sin sobre y doblada municiosamente, escrita en una castellano o catalan, muy antiguo, donde el firmante da fe de haber enterrado una campana en la ermita de Sant Joan, en Juncosa de les Garrigues, provincia de Lleida, Espana.
( continua)