PEDRENYAL

al tiet Ramon

Pensavem que duraria sempre

ens ha deixat a la indigencia
doble mancanca
sense el seu llenguatge unificador
sense una manera de mirar
la nostra naturalesa humana

ja no sabrem com pensar-nos
els Marti, Gregori i els Guiu

el dia de la seva mort
la meva anima es desplaca a Juncosa
aquell diumenge el poble era un temple
mes a prop del cel que mai

els xipresos es movien
sonaven com instruments musicals

vaig puja a les pedres mes altes
de Sant Joan
interrogant la brisa plateijada
dels olivers
gran silenci en la quietud del camp

tot just comencaren a sonar les campanes
acompanyant al tiet a l'eternitat

(jo vaig demanr a Deu que si fos per voler-lo amb ell, esperes endur-s'el
quan els meus fills l'Angela i l'Aandres l'haguessin visitat, m'ho a concedit)