AQUESTA PELL QUE HABITO

Vespreja
el cos tens com una torre
a l´aguait de l´ombra que projecta

No saps si lo viscut
es memòria desballestada
que no s´atura a la nit
on hi fa cap tot el despit
i a vegades tambè el goig
com si fossin espurnes d´or

No pots tocar res
per que no hi ha tacte
aleshores t´adones que es un sommi
i la son et pesa com un cop de martell

I es tambè com si en lloc del vi de la vida
t´haguès tocat quelcom espesseit
fet d´un raïm bord
amb pellofes gruixudes
que bessen un suc de castig
que deixa un baf aspre
i el cap enterbolit

! Alto ! em dic amb furia
no vull rostolls d´hivern
soc encara llavor verda
el mon em convida i em segueix delectant

Tanco els ulls mirant endins
espero amb alè tremolòs els records d´ahir
quan amb la pell enfebrida d´amor
i la claror de l´esperanza als ulls
repetìa amb el nostre poeta
¨ Atura amor aquest moment, fes-lo durar per sempre ¨.