JARDI DEL MAL

Un lladre de flors a pres a casa
liles
roses
clavellines
orquìdias
i gira-sols
ha deixar despulls
ortigues
punxes i espines

vull abraçar l´entorn
massa gran per la meva infantesa

torna l´esgotament

es a dir
segles de camins deserts
pedres que son destì
gàbies que es tornan ocells
ocells que es mengen els records

a la mitjanit
vigilo una planta carnìvora
dorm saciada del tot

no dirè ombra
tampoc silenci
mol menys tristesa
orfandat
buidor

despledo alas
com carpa de circ
damunt la frontera inutil
de la meva persona

JARDI II

La nit va enfosquin racons
amaga colors

darrera

un raig de lluna
plateija fulles i flors

mirada amiga dels ùltims anys
començament d´un ìntim sentir

records
oblits
dubtes i certeses
l´amor i la passiò
tot allò que dona sentit al desarrelament
al quès transitori
pero tambè a lo important
que resta dintre enjoian-nos

enlluernats els ulls
alerta la conciencia
poc a poc es tensa el cos
s´esborra el demès
bull l´alquimia
fuix el gran misteri

neix el poema

SET JARDINS DE L´ANIMA

Es dificil dir res
que no hagi estat dit

amors
llocs
felicitat o misèries

la criatura humana
i les seves fetes
son ressòs igualitaris del mon

solament el poema
te aquesta facultat divina
es commovedor saber-ho

mai abans s´ha mirat
de la manera que veu
i ens fa veure el poeta

es una nuesa extrema
la que ens presenta
amb humilitat i orgull

sentiments contrapossats

la poesìa es real
fins i tot negant-la

està feta de carn i ossos
fluix dintre nostre com la sang
omplin-lo tot

Caragola marina

Cal estar alerta a les senyals
comença la devallada
i cega etapa de l´esdevenidor

es un misteri d´imaginar
quins oblits seràn els primers

aquell breu instan de joia
que ens beatificaba
perdurarà en nosaltres?
podrem ressuscitar-lo
com el gust de la magdalena
al tè, del Proust?

soc una caragola marina
duc casa i cos a tothora
un bruel somort m´acompanya
amb resssòs d´eternitat

Ofici incert

No es bo saber massa coses
i donarse compta de que el mon
no està fet pel compliment
dels desitjos

coneixer
això si
que el poema es ya
una ciutat en runes
dintre nostre
des d´abans de construir-se

saber
mès que res
que el que ha de fer
aquesta veu que clama
es subratllar
la buidor de la nit nostra
com un sonàmbul atònit

a vegades pèro
es important
alçarse amb una creu de redenciò
contra el escepticisme
i la planydera condolença
de les relacions d´avui

el poeta es tot plegat
una unitat d´atenciò
de totes les quimeres del ànima

NANO,TON,TONET

Pare
plou a Caripe

ens hem canviat el nom
i mirem les muntanyes
amb la mateixa ànsia d´apoderament
que t´era pròpia


tenim avui la teva mirada verda
possesiva i fulgurant
com els colors del tròpic que
ens deies
t´obrien el cor

eres silenci fet de pareules
tot ho manifestaves amb el cos

imaginaves el mon amb pocas ratlles

la nissaga Gregori
es un mapa
dels teus gestos

uns les mans
altres els ulls

el Gorgone camina igual que tu
com si portèssiu a l´esquena
tot el pes del mon

te´m comprès en el record
quan ja era tard

segueix

PEREGRINA

´Res m´atura
sense limits
em perdo en un mar convuls i despiadat

amors
amics
familia
gent
vestits
carrers
llocs
cases sense suport

consolant-me dic
jo soc la casa
soc el mon
porto dintre meu l´univers

la travessia ha estat gairebè
un espectacle on he participat
no he estat algù de manera suficient

-desperten els records
sentiments que jeien a l´ànima-

les darreres muntanyes del mon
son la casa del meu cor