Soc la dona habitada
un grumoll que no se envenidar
es mou dintre meu
puc sentir la lluita
Si obro els llavis
la tempesta que es congriava
esclatarà en la forma
de branques, fulles i arrels
per que a mì m´habita la floresta
Es com si m´arrenquessin la carn
cruixissin les entranyes
i els ossos esquerdessin
sense admetre desprès arranjament
Jo ho presentìa
patìa sense saber per què
em mirava en els ulls de tots
demanant misericordìa
i tan sols hi veia nubolades
que enfosquien la mirada
Àdhuc,
tothom evitava
mirar-me les fletxes
que tenìa per tot el cos
quan això era tan obvi.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario