Tanto tiempo.....

Tres meses de sequìa
casi imposible salir del territorio de la opacidad
de los recuerdos
del dolor asfixiante
y entrar de lleno
en los nuevos
novìsimos
propòsitos

De a poco irè acercàndome a la luz
a la alegria...

JARDI DE A PROP

Soc aquella jove catalana
qui un jorn d´abril
i en bon hora
va fer de la poesìa
la patria seva

es per això
que avui voldrìa
llençar per la tempesta de ma vida
no abstraccions o sìmbols
ni paraules enginyoses
sino la lliçò apresa dels mestres
-Holderlin
Miquel Martì i Pol
Maragall
Lorca
Borges
Silvìa Plath
i tans d´altres-
devociò i convicciò
callada energìa
treball quotidià i humil
aceptaciò de la sort de la vida
i poder posar en paraules
els sentiments mes ìntims
que em dominen la mirada

SOLA

La dona sola es fa veure
llampec lluminòs
ja no hi ès quan arriba el tro

porta damunt la pols del camì
viu
pensa i camina
com una dona sola

cap en dalt
mira fixament
no li solquen amors o maldats

fa vida en una vall
d´eterna primavera
on les flors duren poc
a penes
o no gens

els somnis
a mig coure
li esclaten a la cara

deixa l´angoixa de la nit
calenta com un forn
a la porta de casa

la boira de la matinada
l´emporta lluny
deixant-li els llavis
i el cos
esfullats com un clavell
del dìa abans

JARDI DEL MAL

Un lladre de flors a pres a casa
liles
roses
clavellines
orquìdias
i gira-sols
ha deixar despulls
ortigues
punxes i espines

vull abraçar l´entorn
massa gran per la meva infantesa

torna l´esgotament

es a dir
segles de camins deserts
pedres que son destì
gàbies que es tornan ocells
ocells que es mengen els records

a la mitjanit
vigilo una planta carnìvora
dorm saciada del tot

no dirè ombra
tampoc silenci
mol menys tristesa
orfandat
buidor

despledo alas
com carpa de circ
damunt la frontera inutil
de la meva persona

JARDI II

La nit va enfosquin racons
amaga colors

darrera

un raig de lluna
plateija fulles i flors

mirada amiga dels ùltims anys
començament d´un ìntim sentir

records
oblits
dubtes i certeses
l´amor i la passiò
tot allò que dona sentit al desarrelament
al quès transitori
pero tambè a lo important
que resta dintre enjoian-nos

enlluernats els ulls
alerta la conciencia
poc a poc es tensa el cos
s´esborra el demès
bull l´alquimia
fuix el gran misteri

neix el poema

SET JARDINS DE L´ANIMA

Es dificil dir res
que no hagi estat dit

amors
llocs
felicitat o misèries

la criatura humana
i les seves fetes
son ressòs igualitaris del mon

solament el poema
te aquesta facultat divina
es commovedor saber-ho

mai abans s´ha mirat
de la manera que veu
i ens fa veure el poeta

es una nuesa extrema
la que ens presenta
amb humilitat i orgull

sentiments contrapossats

la poesìa es real
fins i tot negant-la

està feta de carn i ossos
fluix dintre nostre com la sang
omplin-lo tot

Caragola marina

Cal estar alerta a les senyals
comença la devallada
i cega etapa de l´esdevenidor

es un misteri d´imaginar
quins oblits seràn els primers

aquell breu instan de joia
que ens beatificaba
perdurarà en nosaltres?
podrem ressuscitar-lo
com el gust de la magdalena
al tè, del Proust?

soc una caragola marina
duc casa i cos a tothora
un bruel somort m´acompanya
amb resssòs d´eternitat