L´enigma que ens guía

Continuant amb la idea
del retorn a casa
al país natal
dels secrets de la infantesa

L´univers inmens
i violent d´els afectes
en aquesta edat

Ho sabía molt be en Proust

Es com un dipósit
de saviesa
com la mare del ví
quelcom residual
i al mateix temps magicament alquímic
base i substrat de la memória

Soc l´a ovella que duu l´esquellot
de la nissaga nostra

Idea que no es marceix

A mi sempre m´ha sorprès

que havent-hi tanta gent bona

el mon no sigui millor

Es evident i alhora mont d´agrair

que les coses comencin a canviar

Ja no ens podem escapolir

de fer les coses be

perquè ja hu sabem fer be

i el resultat

ens compensa amb escreix

Avui vull fer una petita aliança

amb jo mateixa

la segello amb Nèmesis

Deesa de la felicitat

i prego perque pugui capir

la meva intenciò

i res mes

El fil d´or

I qui som nosaltres sinò paraules

algunes indicant moviment

d´altres plenes d´energìa

per estimar o defensar-nos

i d´altres fetes per volguè

transformar el mon hostil

que ens ha tocat viure

El poema

aquest grumoll

ple de paraules

es com aquells tapissos antics

que s´hi possava fils d´or

de tant en tant

i que desprès

en una fulla

un vestit

o en una flor

apareixien com a puntades de llum

poesìa es convocar paraules

per fer apareixa aquest fil d´or

El espejo y yo

" Yo temo ahora
que el espejo encierre
el verdadero rostro de mi alma
soberbia, defensiva y aterrada

El que Dios ve
y acaso ven los hombre "

Jorge Luis Borges


mas adelante, confiesa:
" Yo, de nino, temia que el espejo
me mostrara otra cara
o una ciega mascara impersonal
que ocultaria algo sin duda atroz..."

Aquest abismal sentiment de desengany

Dedicat amb molt d´amor a la meva mare

Es mou entre la gola i el cor

el silenci es dens

han callat del tot les alegrìes

Quant creus que s´ha esbravat,

progressa lentament

i encuriosit

cap a la boca i als ulls

Potse no te res d´estrany sentirse aixi

i no te res a veure amb la vellesa

La relaciò entre els homes

i el mon que els envolta

es va deslligant

com els brodats de coixì

de la meva àvia

hi ha una mena senzilla i simple

d´abandonar-se a la soledat

es una repenjada cap a un mateix

Ja no tens la mateixa veu d´abans

es un altra quasi rovellada

que et surt de la part

mès interna del èsser

que encara mig sonriu

sense reserva ni recels

A vegades

s´hi barregen altres sentiments

tots ja en retirada

lentament els vaig recollint

d´un en un

son part de mi

no em fan ombra

Saps que res abastes

s´ha perdut l´encis

es fon l´anima

com els terròs de sucre

a la boca dels nens

El AVE QUE LLOVIA

La poesia

Perez Azaustre: es el nervio de la literatura

... Y que otra cosa es la poesia
sino ese sugerir continuo...
abocetar
esbozar
en lineas claras el misterio.

( Perez Azaustre gano el Loewe de poesia 2010)